Aquest diumenge 7 de març, vaig tenir el plaer d'assistir a la cel-lebració dels 65 anys del PEP TERRAI.
Des d'aqui et torno a felicitar i desitjar que en puguis cumplir molts més !!!
Us adjunto també unes paraules que li vaig dedicar durant el dinar, que espero que siguessin del seu agrat.
PEP TERRAI
Voldria dir quatre paraules, en motiu d’aquesta cel-lebració, per parlar d’una persona que no podría ser una altre que l’anfitrió.
El JOSEP BRUCH SALADA, també conegut com el PEP TERRAI, POVILL TERRAI o L’AMERICÀ tot i que aquest últim nom molta gent no ho sap.
Avui cel-lebrem els seus 65 anys i he tingut la sort que la meitat d’aquets anys els he pogut viure al seu costat i de la MERCÈ.
No sé si tindré prous paraules per descriure el PEP, ja que per mi es una persona molt important , segurament desde la primera vegada en que vaig obrir els ulls.
Són relacions d’aquelles que van més lluny de l’amistat, el veinatge, el companyerisme, fins i tot que la gent de la teva propia sang, ja que molts dels moments viscuts: Nadals, Reis, Vacances i altres molts moments, possiblement no es viuen ni dins de les millors famílies.
Tinc molts records i moments dins del meu cap i per citar-ne algún podria començar per l’afició a les motos ja que de molt petit el PEP ja em portava a veure aquelles mítiques curses de motocros que es feien a Manresa amb aquelles lluites protagonitzades per els germans Elies i Arcarons, o aquelles curses de velocitat a Calafat amb el de les tronges el Tiriti Cardús o el petit Alzamora que tant agradava al PEP sense deixar de mencionar a l’Alex Crivillé que fins i tot el vàrem anar a recebre al seu poble natal Seva en motiu del campionat mundial que va guanyar amb senyera a l’esquena i la barretina catalana al cap.
També tinc molt presents les curses de bicibleta BMX que es fèien davant de la piscina on actualment hi ha el pavelló, el PEP era el meu representant, mecànic, entrenador…. una miqueta de tot. I aquells 11 de Setembre amb els ginkames a la plaça vella o la pujada a lurdes.
I parlant de bicicletes, no podien faltar aquelles ciclotoristes com les de calaf, amb aquell 127 fent de cotxe escombra amunt i avall.
Un altre dels records que tinc molt viu són aquells concursos de pesca a la Riera de Merlès o al pantà de Snta.Creu i encara guardo la primera canya i carret que vaig tenir que me la va comprar el PEP al Comercial de Prats un diumenge al matí. Ah i no parlem de les sortides de pesca al pantà d’Oliana, tot un ritual al barri.
Tot començava el dia avanç quan anava a sopar i a dormir a Cal Terrai per poder sortir ben d’hora l’endemà al matí. Encara m’en recordo del gust d’aquell llomillo arrebossat que em feia la Mercè i que mai mes he trobat enlloc del món.
De bon matí carregàvem aquell SEAT 127 fins a la vaca de: canyes, carrets, selabrets, neveres, lots, sacs de dormir….i direcció cap a Berga, Solsona, Basella i Oliana, cap a triar un bon lloc , descarregar trastos i a pescar. El Pep i el Vicenç Peratria, el Pep i el Jordi Najas, el Ramón de Cal Pessa , el Joan i el Pep d’Olost i nosaltres dos. I vinga a treure Carpes!! i dormir al costat de l’aigua del pantà. Encara recordo el soroll dels picarols de les canyes quan picaven el peixos, tot i que de vegades algú et jugava alguna broma enganxant un tros de fil de pescar a la canya perquè es bellugés una miqueta i toques el picarol! Ni els companys meus que anàven d’acampada a la riera de Merlès s’ho passàven tant bé.
L’endemà cap a Coll de Nargó a cal Tahussà a menjar aquell conill a la brasa amb all i oli umm!!!! que n’era de bó.!!!!!
Més de un dia també m’havia portat a Berga a classes de música perquè a on no arribavem a casa ja hi arribaven els de cal terrai i al inrevés, ah i durant les vacances a donar menjar al gos del PEP que no passes gana ni set.
Ja fa dies de tot aixó.
D’anècdotes en podría explicar l’alçada d’un campanar però una de les mes boniques es la del cross del Lluçanès. Tot començàva unes setmanes avanç de Sant Joan, quan tota la canalla del barri a finals de cada tarda juntament amb el PEP , anàvem a fer footing, per tal de poder estar en forma per poder participar en el cross de Sant Joan.
I el 24 de juny tots al passeig a punt per participar.
Quan ja s’acabava la cursa i encaràvem la última recta la del passeig enmig dels plataners ple de gent aplaudint en veurem un marrec com jo davant del PEP, el que fèia d’speaker per megafonia, al veure els dorsals que portàvem i els noms “JORDI BRUCH i JOSEP BRUCH” va anunciar “i en aquest moment entren per la meta Pare i Fill” !!!mare de déu !!! encara veig la cara de satisfacció del Pep i dels meus pares.
I la veritat es que quan passo per el passeig no deixo de pensar en aquell bonic moment i penso que l’speaker no s’equivocava gaire perquè la veritat es que la relació que he tingut amb el Pep ha sigut com la d’un segon Pare i des d’aquí et desitjo que puguis cel-lebrar molts anys mes i que els pugui viure al teu costat.
!!!!! Per molts anys PEP !!!!
